Josep M. Ripoll (Serra d’or, n. 482, febrer de 2000) El nom de Pasqual Farràs era desconegut fins ara en els ambients literaris, i val a dir que el seu debut amb aquesta novel·la resulta força peculiar: La mort del fabulador és una obra estranya, de clima inquietant, però resolta amb una fredor que n’accentua […]
A part de les convencions i les modes Llegeix l'entrada »
Vicenç Pagès Jordà (El Periódico, 5 novembre 1999) La contraportada qualifica la primera novel·la de Pasqual Farràs de “mineral i opaca”. La mineralitat està fora de dubte, ja que l’autor ha sabut construir un univers autònom, amb unes lleis pròpies, allunyades de qualsevol entitat biològica coneguda. Però La mort del fabulador no mereix el qualificatiu
Una al·legoria translúcida Llegeix l'entrada »
Julià Guillamon (La Vanguardia, 5 novembre 1999) El circo como metáfora del mundo, un universo en el que se mezclan lo real y lo irreal, el éxito y el fracaso. El fabulador al que se alude en el título es una especie de Dios guasón, que controla el destino de los personajes. Su muerte desencadena
Un circo tenebroso Llegeix l'entrada »
Jordi Llavina (Avui, 28 octubre 1999) Què té, el món del circ, que atreu tant els escriptors, els artistes en general? A punt de franquejar el llindar d’un nou mil·lenni, el circ és l’espectacle més tronat i encartronat, més passat de moda, que pugui imaginar un cap de persona. Una antigalla feta del formigueig de
El rodamón i el circ Llegeix l'entrada »
Mentrestant, el debat que qüestionava sense treva els valors que asseguraven l’estabilitat i la permanència de la ciutat seguia fent via, uns hi treien importància, deien que en tot aquell desordre no hi havia res de nou, que així havia estat des de sempre, i que per sort seguiria sent així per sempre més, la
El vigilant i les coses [fragment c. 9] Llegeix l'entrada »
Tot aquell espai que m’envoltava semblava que l’hagués estat esperant des de sempre. No era pas amable, però, res d’això, perquè escampats pertot arreu hi havia objectes raríssims, com si en aquella mena de golfes hi haguessin anat a parar les sobres d’un somni inversemblant. Baguls i armaris poc freqüents, amb els calaixos encallats i
La mort del fabulador [c. 15] Llegeix l'entrada »
Un punt de debat, aquest, vertebral. I per això mateix permanent. Perquè si un objecte de reflexió apareixia i reapareixia amb constància era precisament aquest, en concret, fins a quin punt tenia dret a mantenir-se tan al marge de la controvèrsia habitual, fins a quin punt es podia permetre la independència sense sentir-se irresponsable, en
El vigilant i les coses [fragment, c. 2] Llegeix l'entrada »